La idea clau la tenim prou clara, qui no coneix La Contra de La Vanguardia? Aquelles entrevistes que 6 dies a la setmana donen un important protagonisme a personatges desconeguts que no han tingut espai mediàtic abans i que tenen a explicar quelcom interessant, estimulant o útil, «quelcom que obre
horitzons al lector».Així la definia Víctor Amela, un dels tres membres (juntament amb Lluís Amiguet i Ima Sanchís) responsables de la contraportada d’aquest diari, que des de fa 10 anys imprimeix una empremta peculiar que en resulta un dels reclams més importants.
D’on sorgeixen tantes històries? Amela explica que són inacabables i que, si bé els dos primers anys de rodatge calia buscar-se més la vida, ara reben multitud de correus al dia amb tot de propostes que han d’anar seleccionant. Fer-ne la selecció és el primer pas de la seva feina, a l’hora que un privilegi que els primers anys no tenien. Ara ja no cal explicar com funciona l’entrevista, el títol de La Contra té carta de presentació pròpia.
I és que Víctor Amela és un privilegiat dins la professió, tal com ell mateix admet. Ell i els seus dos companys de La Contra tenen llibertat absoluta de fer les preguntes, titulars i entrevistes que vulguin, cosa que és molt estranya en un mitjà, o no? Ell ja portava 13 anys com a redactor al diari i ho sap, i vaticina amb un somriure que algun dia se li acabarà la sort; perquè tot s’acaba.
És curiós que, en les dues hores que ha durat la conferència, n’hagi sortit amb la impressió d’haver après molt o, si més no, d’haver reflexionat i de sentir una estima renovada a la professió del periodisme. El que explicava Victor Amela ha sigut una mena de classe concentrada de la tècnica i la humanitat que vull aprendre a manejar.
Tècnica, pel que fa a la manera de tractar una entrevista de caràcter i al paper de la creativitat en tot producte periodístic. Víctor diu que som transportistes d’idees, i que quan més lleugeres millor. O sigui, el saber aconseguir concreció i comprensió en l’espai que ocupa l’entrevista. I comentava també la manera d’encarar-la, de crear discussió o bé donar corda a l’entrevistat, tot tenint sempre en ment que ho fem per a un públic que pot simpatitzar o rebutjar les idees que es tracten en ella i que cal satisfer la curiositat tan d’uns com d’altres. Per últim, a l’hora de triar un títol que sigui cridaner, en primera persona a poder ser, emotiu encara millor, però que no enganyi mai al lector. I, en el conjunt, l’entrevista resulta en sí una creació.
Humanitat, en quant al calaix inacabable d’anècdotes que Amela té per explicar de tantes persones singulars de les que s’ha xopat de vivències i sabers. El descobrir a cada cop coses noves és un petit orgasme per al periodista. Un professional que té l’oportunitat de créixer personalment fent la seva feina és afortunat. Cada persona entrevistada pot alliçonar-lo i fer-li trencar esquemes. Víctor ens recorda, per exemple, l’experiència de Chavela Vargas confessant-li aspectes tan íntims com la seva alcoholèmia; i especialment l’entrevista a un paralític cerebral suec que va descolocar-lo amb la seva intel·ligència i alegria de viure.
I moltes de les coses tractades a La Contra han sigut producte de polèmica i de crítica. Titulars com ara ‘A Europa ningú coneix Aznar’ o ‘Els talibans són herois’ dos dies després de l’atemptat a les Torres. En aquest sentit, Victor és sent orgullós de que hagi servit per eixamplar «els horitzons mentals i vitals» de La Vanguardia; diari catòlic i conservador. Perquè, si quelcom succeeix, com s’ha de negar el dret a saber-ho al públic, per por d’ofendre a un sector determinat? Els lectors poden i han ser capaços de llegir noves visions del món: els límits del que es deu o no publicar han de temptejar-se i flexibilitzar-se.
