Martí Peran marxa l’endemà de viatge: una setmana al El Caire, a fer un curs sobre curadoria d’exposicions. Ens aconsegueix un forat per l’entrevista. Arriba amb nervi, 10 minuts tard. Treu el cap per la porta del bar del CCCB, on havíem quedat, i amb el cigarret a la mà ens diu si podem sortir (a dins no es pot fumar). Un cop a la terrassa es disculpa, diu que és un dia estressant. I ens proposa de fer-li l’entrevista al cotxe. «Al cotxe?», em sorprèn. «És que haig de passar per la Facultat d’Art a buscar uns papers i així fem temps». De manera que seguim cap al garatge a aquest home − alt, prim, amb el cap i la barba afaitats −, que camina enèrgic i àgil, amb aire i parlar juvenil. Preguntant-li sobre el curs al que assistirà, encetem l’entrevista i encenem les gravadores. El cotxe ja va en marxa.Què caracteritza l’exposició de Post-it City?
És un projecte poc convencional. Enlloc de ser una exposició d’obres és una exposició de recerques. Consta de molts mini-projectes que no són d’artistes, sinó petites recerques en contextos socials, culturals i polítics molt concrets. I també perquè és més un arxiu que una exposició, amb una naturalesa d’acordió a propòsit que té 78 recerques però que en podrien ser més. La idea és que de l’arxiu cadascú pugui fer-ne un ús a la carta segons el que es vulgui investigar.
El projecte de Post-it City treballa dos vessants diferenciades. Una és la fascinació per l’urbanisme informal com una estratègia de rèplica a la ciutat planificada, i l’altre és la ocupació temporal de l’espai públic com a mode de supervivència.
Sí, bàsicament les ocupacions temporals de l’espai públic es poden interpretar amb una doble lectura: com a un gest reivindicatiu (utilitzar l’skate a l’espai públic, jugar al criquet o buscar un lloc per fer l’amor...) de que l’espai públic és un espai per ser usat i que la gent té dret a utilitzar-lo com a espai comú, col·lectiu, d’associabilitats diverses. Però també hi ha altres ocupacions temporals de l’espai públic que provenen directament de les noves necessitats, de les noves exclusions i les noves urgències socials: qui dorm al carrer, qui ven al carrer, qui es prostitueix al carrer... moltes vegades ho fa perquè no té més remei. Aquest és justament el potencial d’una metàfora com Post-it City, que tan aviat et serveix per explicar que tenim ganes de reconquerir el carrer com per explicar que hi ha masses marginacions i exclusions que han de ser repensades i afrontades.
Bé, estàs tocant un dels punts crítics, no d’aquest projecte sinó de tota la projectiva cultural. El de si el seu horitzó s’acaba en les exposicions per a que la gent passi per guixeta, pagui entrada, ho vegi el diumenge i se’n torni a casa satisfet; o contràriament hi ha d’haver paràmetres d’eficàcia real a l’hora d’avaluar la pertinència dels temes. D’una banda, crec que posar sobre la taula una reflexió sobre aquestes qüestions em ja és pertinent. D’altra banda, hi ha molts post-its que el millor favor que els hi pots fer és senzillament donar-los visibilitat per tal que deixin de ser inexistents i ocupin un cert espai d’atenció. Ja és un gest que pot arribar a tenir fins i tot una dimensió política.
De la mateixa manera que hi ha post-its que, contràriament, el que has de fer és ser molt cautelós per no visualitzar-los, perquè són clandestins i si els localitzes estàs denunciant-los i afavorir que puguin ser neutralitzats immediatament. Aquest és un tema molt interessant, el de com davant de cada post-it concret has d’anar decidint i mesurant fins a quin punt l’has de visualitzar i fins a quin punt l’has de preservar en la seva ocultació.
Crec que la metodologia que tenim és un dels valors d’aquest projecte. I ha estat la de crear grups de recerca en llocs molt dispars, de manera que els investigadors locals siguin els qui decideixin quins temes investigar a les seves ciutats. Grups de recerca, a més a més, voluntàriament molt heterogenis. Hi han hagut ciutats en les que els nostres interlocutors ha estat gent procedent de l’arquitectura o l’urbanisme, en altres han estat estudiants universitaris i en d’altres plataformes editorials o col·lectius d’activistes. Per tant, en cada ciutat el diàleg ha tingut un registre, un perfil, una tonalitat absolutament singular. On es decideix al final com es condueix cada projecte? Doncs en el feedback, en el diàleg que hi ha amb cadascun d’ells. Aquest és el paper dels comissaris i el paper de la coordinació: decidir les ciutats, buscar els col·laboradors en aquestes ciutats, busca’ls-hi el finançament per als seus projectes, anar discutint amb ells tot el desenvolupament del projecte i, al final, la tasca més important, que es donar un codi de lectura homogeni a tot el material selecionat.
En l’exposició era realment difícil perquè els materials que teníem eren molt eclèctics entre sí i calia dissenyar una exposició que els unifiqués per a que l’espectador no visqués una experiència babèlica.
Jo l’entenc més enllà de com el planteja ell. Quan vaig pensar en el projecte el primer que vaig fer va ser proposar-li de treballar junts, ja que jo li manllevava la paraula. Va dir que sí. A partir d’aquell moment van sorgir unes discussions sobre el camp semàntic del concepte, que ell va formular al 2001 referint-se molt específicament a l’espai públic europeu. A mi m’interessava donar-li més amplitud de mires i convertir-lo en un concepte metodològicament operatiu en d’altres contextos, i sobretot donar-li una dimensió política que genuïnament el concepte no tenia.
Quina rellevància té el fet que molts post-it reutilitzin materials de manera totalment manufacturada i amb la característica de ser fàcilment portables i desmuntables? Assistim a una crisi, com vaticina La Varra, de les tecnologies basades en fortes inversions d’investigació?
El que interpreta Giovanni és que al costat de la revolució tecnològica ordinària i el seu creixement exponencial sostingut hi ha una baixa tecnologia post-it on impera l’habilitat del subjecte. L’enginy del subjecte, la capacitat d’utilitzar una cosa per una altra amb una funció que no estava prevista. La possibilitat de parasitar un context, de reciclar un material... és la tecnologia de l’enginy, no la tecnologia de les disponibilitats tècniques i de capital.
Quins efectes polítics poden tenir aquestes tecnologies de l’enginy?
La política moderna, és a dir la dels segles XVII-XX, és una política delegativa i representativa (‘jo et voto a tu i tu decideixes per mi’). El fracàs de les estructures representatives, que ha afectat al món de la cultura, és també el fracàs de la delegació política. Estem assistint contemporàniament a un subjecte que ja no delega en les estructures de poder (ni en les polítiques, ni en les estètiques als museus, ni en les científiques a l’acadèmia, ni en les teològiques a l’església) sinó que autoconstrueix el seu temps d’experiència. És un subjecte que en comptes de ser delegat torna a prendre la paraula per ell mateix. En aquest fenomen, que és d’una amplíssima magnitud, suggerim que Post-it City és arquitectura de reciclatge, és una manera d’enfocar determinats processos d’urgència social; però també és una manera més d’entreveure aquesta capacitat subjectiva de tornar a prendre la paraula: subjectes que ocupen l’espai públic per jugar, per follar, per beure, per vendre, per voltar... que retornen com a subjectes actius.
Mentre que la planificació urbanísitca pretén impedir-ho.
Intenta convertir-nos en consumidors. Mira (senyalant els edificis de la Gran Via, per on circulem) on estan els habitatges. Tot són espais per tenir una interacció amb la mercaderia. Són espai absolutament neutralitzats com a espais de sociabilitat, convertits només en un espai de shopping. Davant d’això, el subjecte retorna vivint.
En l’explicació que vostè fa del seu projecte he llegit esmenes al sociòleg Richard Senett. Creu, com ell va proposar a ‘El declive del hombre público’, en la creació d’espais sense finalitats definides on la gent pogués desenvolupar una sociabilitat pública seria una manera d’estimular aquesta subjectivitat perduda?
La idea és aquesta. L’espai públic per definició és un espai polivalent. En el que, a priori, hauria de ser normal que s’hi esdevinguessin moltes coses imprevistes. Contràriament, estem assistint a uns processos d’homogeneització de l’espai públic. És només un espai de pas i no es deixa que s’hi dormi, en un espai de joc no es permet que els gossos hi transitin, en un espai de shopping no es permet que s’hi jugui... tot està absolutament regulat.
A favor de 'l’ordre públic'.
A favor de la neutralització. Del mal entès ordre públic, entès com a neutralització de la subjectivitat.
En canvi l’entenem diferent, el concepte d’espai públic.
Ens el volen fer entendre així, però estructuralment és un lloc de pas on res té dret a romandre-hi. Enlloc de ser l’espai organitzat des d’unes estructures de discurs ideològic hegemònic, s’ha d’entendre l’espai públic com un espai en el que passen moltes coses i res del que passa té dret a romandre-hi. El que l’antropologia en diu ‘ritu de pas’. Un ‘entre-coses’. Quan en una tribu algú té l’edat de convertir-se en un caçador, l’envien a la muntanya a que busqui un tigre. I mentre volta buscant el tigre no és ni nen ni caçador, està desenvolupant un ritu de pas. Quan torni amb el tigre, deixarà de ser nen i esdevindrà caçador. En aquest sentit, efectivament existeixen llocs que no són llocs, que no són estats definits, que són ‘entre-estats’. ‘Entre-coses’. L’espai públic no és res concret, és un ‘entre-coses’. Són llocs de pas on les coses passen. Res té més dret que esdevenir-se, però no de ser-hi. Aquesta és l’analogia amb l’antropologia.
Quin és el futur dels post-it, tan en una vessant com en l’altra?
La biografia del pos-it està escrita. Tots els post-it son efímers i estan condemnats a desaparèixer. Forma part de qualsevol pos-it que tu posis en algun lloc, algun dia salta.
Però es pot reenganxar en un altre lloc.
Sí, però a vegades ja no enganxen. Dic que tots han de desaparèixer justament perquè o bé es desplacen o bé es prohibeixen o bé s’institucionalitzen o regulen. ‘No es poden fer grafitis, nens; feu-los en aquesta paret. No es pot anar en skate, però en aquesta rampa sí que us hi podeu posar’. Tots desapareixen per prohibició, per regulació o per desplaçament, perquè es va desplaçant en funció de la pressió que rep. Forma part de la biografia del post-it anar-se desplaçant, que és una de les coses fascinants del post-it.
Però el fenomen post-it sembla anar a més.
Jo penso que anirà més, per això es interessant investigar post-it ara a Sud-Amèrica i Centre-Amèrica, perquè, per exemple, tot el tema de la venda ambulant és un tema creixent. Tant que a hores d’ara hi ha contextos com el de Mèxic on pràcticament el 50% de l’economia del país està vinculat amb l’economia de carrer. És a dir, que el post-it és un fenomen imparable.
Per últim: com entén el concepte de cultura contemporània?
És cultura contemporània la que parla de la contemporaneïtat. Sí que hi poden haver-hi uns pintors d’aquarel·la fantàstica que tenen tot el dret a existir, però no estan fent cultura contemporània: estan fent aquarel·la.
Què pensa de Barcelona com a ciutat de cultura contemporània?
Barcelona és una merda. És una gran trampa, és un gran engany. És una ciutat que ens l’han robada, convertida en una ciutat de calvinistes, protestant, per a un cos social que és d’arrel mediterrània i que té la tradició de viure al carrer, d’utilitzar-lo, de transformar-lo.
Això té a veure amb el joc sobre el civisme a l’últim tram de l’exposició.
Exacte. Recordeu-vos que l’alcalde Clos, quan va promoure l’ordenança cívica sobre l’ús de l’espai públic, va arribar a dir literalment als mitjans de comunicació que «de casa s’ha de sortir pixat». Per favor! Jo no necessito cap polític paternalista que em digui això. Aquest és l’engany. L’únic que s’està fent és convertir Barcelona en un gran plató turístic en el que fins i tot ERC, que ha tingut la cartera de promoció turística de Barcelona, un partit teòricament d’esquerres, es vanaglorieja dels èxits en l’increment de percentatges en el consum turístic a Barcelona. Què és el que ha passat a les Rambles, per exemple? Les Rambles és un espai absolutament alienat, no té res a veure amb Barcelona. Hi ha fins a 20 hotels de la Plaça Catalunya a Colom. Tot són zones de comerç, els preus són desorbitats, i el vianant que hi ronda és un turista amb barret mexicà. I això és el que han volgut i estan aplaudint perquè diuen que deixa un rèdit econòmic. Barcelona es ven com el que no és: una ciutat jove, tolerant i creativa. Ni jove ni tolerant ni creativa. L’únic que s’ha fet ha sigut convertir la joventut, la tolerància i la creativitat en espectacle de consum per atraure turistes. I sinó pregunteu-ho a la gent que està fent música o escrivint poesia, a la gent que està fent arquitectura alternativa... Quins recursos té? Quines plataformes té? Cap ni una.
1 comentaris:
La ciutat amaga.
La ciutat falsa.
Publica un comentari