Once

INDICACIONS
Hi ha pel·lícules petites, senzilles, sense efectes especials, que expliquen històries que bé podrien ser reals. I que s’expliquen d’una manera tan tendra i encantadora que aconsegueixen tocar més l’espectador que altres grans produccions melodramàtiques i/o romàntiques. És el que vaig pensar després de veure Once.

L’irlandès John Carney dirigeix un film ben elaborat a l'estil del cinema britànic independent i una posada en escena realista on els fets succeeixen amb gran naturalitat, emmarcats al bell paistage de Dublín. La idea de Carney era fer un musical a l'estil dels anys 40, quan la història s'explicava a través de cançons.

Els personatges d’aquesta història d’amor atípica són Glen Hansard i Markéta Irglová. El primer -líder de la banda irlandesa The Frames-, només havia de compondre les cançon en un principi però va acabar protagonitzant la pel·lícula amb Irglova, amiga seva. Ell, com el protagnista d'Once, també va ser un músic als carrers de Dublín. Ella és una jove compositora de 19 anys. Ambdòs aconsegueixen un paper brodat tot i la manca d'experiència.

ACCIÓ
La relació entre els dos es torna peculiar, tan breu com màgica, estructurada al voltant de la música. Les cançons ens expliquen molt més de la vida i tristeses dels protagonistes que no pas el que ells diuen. La música i el que en ella s'explica atrapa des del primer moment i acompanya tota la història, donant-li sentit i coherència, teixint-ne la trama. Una entranyable història que - a banda de tractar temes com la família, la immigració i la situació econòmica del país-, té l'humil pretensió de fer-nos pensar que l'amor és imprevisible i que sempre pot sorgir una vegada més.

PRESENTACIÓ
Pel·lícula de cinema independent. No arriba als 90 minuts de metratge. Es va rodar en dues setmanes amb 120.000 euros de pressupost (ara ha recaptat tres milions de dòlars només a EUA). Premiada pel públic al Festival Sundace 2007 i amb l’Óscar a la millor cançó.
I la cançó, al meu parer, s’ho val: