Vides minades

No es tracta d’una exposició per gaudir i entretenir-se. Tal com resa el text que trobem en entrar, Vides Minades “és un projecte fotogràfic de sensibilització”. Això no treu que les fotografies, de la mà del fotoperiodista Gervasio Sánchez, siguin realment belles. És aquesta bellesa, la manera en com es retraten els protagonistes amb immensa naturalitat, el que transmet més força i fa sumir l’espectador en un profund silenci mentre coneix les històries d’aquelles persones mutilades per les mines que Gervasio ha portat al CCCB.

Sánchez realitza aquest projecte des de 1995 amb el suport de les ONGs Intermón Oxfam, Metges sense fronteres, Mans Unides i la companyia DKV Seguros. A banda, Lupa Produccions va acompanyar al fotògraf en el viatge que el va retrobar amb tres protagonistes de l’exposició, als que havia fotografiat 10 anys abans, i projecta el seu documental mostrant les dificultats d’aquestes persones per fer vida normal.

L’exposició és gratuïta. Quanta més gent pugui sentir-se sacsejada per ella millor. És per això que voldria dedicar aquest comentari al tema què es tracta, i ensenyar-ne les fotos. La sala es divideix en espais dedicats a cadascun dels casos, de 6 països diferents:

Mónica Paola Ojeda, de Bucaramanga (Colòmbia). Va quedar cega i manca el febrer de 2003 en tornar del col·legi.

Sofía Elface Fumo, de Boane (Mocambo). El novembre de 1993 va trepitjar una mina i va perdre les dos cames. Després de 7 anys amb les mateixes pròtesis i havent suportat dos embarassos, va viatjar a Catalunya per canviar-les.

Manuel Orellana, d’Apopa (El Salvador). Té quatre fills. Va perdre les dos cames quan recollia cafè en un camp minat, pocs dies abans que acabés la guerra, el 1999.

Adis Smajic, de Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina). Té 25 anys, canta hip hop i viu en una pensió per a mutilats de guerra. El 1996 va perdre l’ull esquerre i el braç dret, i des d’aleshores ha patit més de 30 intervencions quirúrgiques. Ara s’ha casat amb Naida Vreto.

Fanar Zekri, de Lajan (Kurdistan iraquià). Va perdre les dos cames el 1996 quan tenia 6 anys. Fanar juga al futbol tot esquivant els contraris amb la pilota entre les mans i xutant-la amb els punys.

Cada any moren 15.000 persones per les mines antipersona. Les mines no només arranquen membres o treuen vides, també impedeixen l’accés a pous, camps de conreu o escoles. I és que el procés de desminat és massa car per als països més afectats. Segons l’ONU, caldrien 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines sembrades en 78 països d’arreu del món. Aquesta maleïda arma costa només 3 euros d’instal·lar. Però trobar-la i desactivar-la en costa 750, i és un procés que poca gent s’atreveix a fer.

Els qui perden les cames a la infància hauran de canviar-se la pròtesis unes 25 vegades al llarg de la seva vida. La despesa econòmica és impossible d’assumir per a la majoria d’afectats que viuen en països amb renda per càpita inferior a 40 euros al mes. Molts d’ells es construeixen el que poden. L’últim tram de l’exposició recull tot de fotos de pròtesis, a una banda, i un seguit de persones mutilades d’arreu del món assegudes mirant a camara. És un passadís realment esgarrifós i impactant.

“Deu anys després de l’entrada en vigor del Tractat d’Ottawa, quaranta països, entre els quals destaquen Estats Units, Rússia o Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a vet al Consell de Seguretat de l’ONU, continuen negant-se a ratificar-lo, mentre milers de persones entren a formar part cada any d’un impressionant exèrcit de mutilats”.

Aquesta exposició ens retroba amb l’horror més actual i la precarietat que les guerres han provocat en molts països. La realitat de les mines antipersona no ens arriba amb la força amb que hauria de fer-ho i sembla que ens quedi molt lluny, però la perversitat d’aquests petits aparells perviu al llarg dels anys. I està bé, i és necessari, que ens ho recordin. Bon treball, Gervasio Sánchez.