Revistes: l'alternativa cultural

Jornades de periodisme cultural i humanitats a la UAB

La professora i periodista Tate Cabré comença presentant als assistents. Tenim amb nosaltres Robert-Juan Cantavella, ex cap de redacció de la revista Lateral; Óscar Fontrodona, ex director de Ajoblanco; i en David Barba que, en absència dels directors de Quimera ― Juan Trejo i Jaime Rodríguez ―, serà qui ens parli de la revista com a redactor.

Lateral sorgeix el 1994 i tracta la cultura en sentit ampli, amb transversalitat entre gènere i ús d’un llenguatge especialitzat, però no ‘gremial’. Cantavella fou el cap de redacció de 1994 a 1996, any en que va morir la revista per falta de fons.

Ajoblanco apareix el 1973 causant força impacte a Barcelona, amb més de 100.000 exemplars venuts: és el primer cop que es parla clarament de sexe, drogues, feminisme, salut alternativa, etc. i va connectar amb una generació que, diu Fontrodona, tenia set. La segona etapa de la revista, a partir de 1986, ja va ser prou diferent. La que era la bandera de la publicació, la independència, va haver de cedir per passar a formar part del grup editorial El Mundo i, amb l’arribada d’Aznar, la revista va quedar tocada. L’últim número, l’any 1999, recollia els fets de Seattle; a la seva editorial, escrita per Fontrodona, es repetia diversos cops la paraula ‘indiferència’. Potser aquest nou estat d’ànim va ser la causa de la mort de la revista. I és que els temps canvien; els moviments i inquietuds socials també. Fontrodona, que va deixar la professió aleshores, es pregunta com podria sorgir ara un projecte com va ser en el seu moment Ajoblanco.

Per la seva part, Quimera és el gran referent de revista cultural literària en llengua castellana, i per ella han passat els escriptors més reputats en aquesta llengua. De les revistes comentades, és l’única supervivent: ha superat moltes crisis oferint una cultura que no era d’una actualitat rabiosa, sinó més aviat reflexiva i en la línia de pensament d’esquerres i revolucionari, dedicada a un públic molt reduït.

Les tres revistes estan en certa manera connectades per una època i una voluntat comunes. Es dirigeixen a un públic, com definia en David Barba, underground. Després del desert cultural que el franquisme va fer d’Espanya als anys 50, els 60 portaven noves idees d’Europa amb un auge dels moviments protestataris i als 70 a les Rambles de Barcelona començaven a veure’s travestis com una mostra d’un nou sector a la societat al que es van dirigir aquest tipus de revistes, totes divulgadores d’una cultura crítica, confrontadora i de resistència.

Cáñamo, Qué Leer... van néixer a partir d’articles que publicà Ajoblanco i que molts cops temptejaven la línia de censura amb manuals de fabricar bombes caseres i regalant llavors de marihuana amb les instruccions pertinents. Les tres són revistes minoritàries i qui escriu en elles, normalment sense cobrar, sap que serà llegit per pocs lectors. Això ha dut a que davant Internet i la publicació de suplements culturals als diaris la seva situació es torni cada cop més precària fins a la desaparició de les dos primeres.