Fer La Contra: humanisme i cultura a l'entrevista de personatge

Jornades de periodisme cultural i humanitats a la UAB

La idea clau la tenim prou clara, qui no coneix La Contra de La Vanguardia? Aquelles entrevistes que 6 dies a la setmana donen un important protagonisme a personatges desconeguts que no han tingut espai mediàtic abans i que tenen a explicar quelcom interessant, estimulant o útil, «quelcom que obre horitzons al lector».

Així la definia Víctor Amela, un dels tres membres (juntament amb Lluís Amiguet i Ima Sanchís) responsables de la contraportada d’aquest diari, que des de fa 10 anys imprimeix una empremta peculiar que en resulta un dels reclams més importants.

D’on sorgeixen tantes històries? Amela explica que són inacabables i que, si bé els dos primers anys de rodatge calia buscar-se més la vida, ara reben multitud de correus al dia amb tot de propostes que han d’anar seleccionant. Fer-ne la selecció és el primer pas de la seva feina, a l’hora que un privilegi que els primers anys no tenien. Ara ja no cal explicar com funciona l’entrevista, el títol de La Contra té carta de presentació pròpia.

I és que Víctor Amela és un privilegiat dins la professió, tal com ell mateix admet. Ell i els seus dos companys de La Contra tenen llibertat absoluta de fer les preguntes, titulars i entrevistes que vulguin, cosa que és molt estranya en un mitjà, o no? Ell ja portava 13 anys com a redactor al diari i ho sap, i vaticina amb un somriure que algun dia se li acabarà la sort; perquè tot s’acaba.

David Barba, professor a la UAB, periodista i moderador de la xerrada, introdueix el tema de l’interès per part de les editorials en que els seus escriptors siguin entrevistats a La Contra, ja que s’ha comprovat que les ventes dels llibres es disparen en aquests casos. En Víctor, però, no ho vol saber; no li importa gens el negoci personal de ningú ni el benefici que pugui reportar-li el fet de donar-li ressò a la seva secció i, de fet, diu tenir por de que es pugui veure precisament com un apartat de promoció editorial.

És curiós que, en les dues hores que ha durat la conferència, n’hagi sortit amb la impressió d’haver après molt o, si més no, d’haver reflexionat i de sentir una estima renovada a la professió del periodisme. El que explicava Victor Amela ha sigut una mena de classe concentrada de la tècnica i la humanitat que vull aprendre a manejar.

Tècnica, pel que fa a la manera de tractar una entrevista de caràcter i al paper de la creativitat en tot producte periodístic. Víctor diu que som transportistes d’idees, i que quan més lleugeres millor. O sigui, el saber aconseguir concreció i comprensió en l’espai que ocupa l’entrevista. I comentava també la manera d’encarar-la, de crear discussió o bé donar corda a l’entrevistat, tot tenint sempre en ment que ho fem per a un públic que pot simpatitzar o rebutjar les idees que es tracten en ella i que cal satisfer la curiositat tan d’uns com d’altres. Per últim, a l’hora de triar un títol que sigui cridaner, en primera persona a poder ser, emotiu encara millor, però que no enganyi mai al lector. I, en el conjunt, l’entrevista resulta en sí una creació.

Humanitat, en quant al calaix inacabable d’anècdotes que Amela té per explicar de tantes persones singulars de les que s’ha xopat de vivències i sabers. El descobrir a cada cop coses noves és un petit orgasme per al periodista. Un professional que té l’oportunitat de créixer personalment fent la seva feina és afortunat. Cada persona entrevistada pot alliçonar-lo i fer-li trencar esquemes. Víctor ens recorda, per exemple, l’experiència de Chavela Vargas confessant-li aspectes tan íntims com la seva alcoholèmia; i especialment l’entrevista a un paralític cerebral suec que va descolocar-lo amb la seva intel·ligència i alegria de viure.

I moltes de les coses tractades a La Contra han sigut producte de polèmica i de crítica. Titulars com ara ‘A Europa ningú coneix Aznar’ o ‘Els talibans són herois’ dos dies després de l’atemptat a les Torres. En aquest sentit, Victor és sent orgullós de que hagi servit per eixamplar «els horitzons mentals i vitals» de La Vanguardia; diari catòlic i conservador. Perquè, si quelcom succeeix, com s’ha de negar el dret a saber-ho al públic, per por d’ofendre a un sector determinat? Els lectors poden i han ser capaços de llegir noves visions del món: els límits del que es deu o no publicar han de temptejar-se i flexibilitzar-se.

Revistes: l'alternativa cultural

Jornades de periodisme cultural i humanitats a la UAB

La professora i periodista Tate Cabré comença presentant als assistents. Tenim amb nosaltres Robert-Juan Cantavella, ex cap de redacció de la revista Lateral; Óscar Fontrodona, ex director de Ajoblanco; i en David Barba que, en absència dels directors de Quimera ― Juan Trejo i Jaime Rodríguez ―, serà qui ens parli de la revista com a redactor.

Lateral sorgeix el 1994 i tracta la cultura en sentit ampli, amb transversalitat entre gènere i ús d’un llenguatge especialitzat, però no ‘gremial’. Cantavella fou el cap de redacció de 1994 a 1996, any en que va morir la revista per falta de fons.

Ajoblanco apareix el 1973 causant força impacte a Barcelona, amb més de 100.000 exemplars venuts: és el primer cop que es parla clarament de sexe, drogues, feminisme, salut alternativa, etc. i va connectar amb una generació que, diu Fontrodona, tenia set. La segona etapa de la revista, a partir de 1986, ja va ser prou diferent. La que era la bandera de la publicació, la independència, va haver de cedir per passar a formar part del grup editorial El Mundo i, amb l’arribada d’Aznar, la revista va quedar tocada. L’últim número, l’any 1999, recollia els fets de Seattle; a la seva editorial, escrita per Fontrodona, es repetia diversos cops la paraula ‘indiferència’. Potser aquest nou estat d’ànim va ser la causa de la mort de la revista. I és que els temps canvien; els moviments i inquietuds socials també. Fontrodona, que va deixar la professió aleshores, es pregunta com podria sorgir ara un projecte com va ser en el seu moment Ajoblanco.

Per la seva part, Quimera és el gran referent de revista cultural literària en llengua castellana, i per ella han passat els escriptors més reputats en aquesta llengua. De les revistes comentades, és l’única supervivent: ha superat moltes crisis oferint una cultura que no era d’una actualitat rabiosa, sinó més aviat reflexiva i en la línia de pensament d’esquerres i revolucionari, dedicada a un públic molt reduït.

Les tres revistes estan en certa manera connectades per una època i una voluntat comunes. Es dirigeixen a un públic, com definia en David Barba, underground. Després del desert cultural que el franquisme va fer d’Espanya als anys 50, els 60 portaven noves idees d’Europa amb un auge dels moviments protestataris i als 70 a les Rambles de Barcelona començaven a veure’s travestis com una mostra d’un nou sector a la societat al que es van dirigir aquest tipus de revistes, totes divulgadores d’una cultura crítica, confrontadora i de resistència.

Cáñamo, Qué Leer... van néixer a partir d’articles que publicà Ajoblanco i que molts cops temptejaven la línia de censura amb manuals de fabricar bombes caseres i regalant llavors de marihuana amb les instruccions pertinents. Les tres són revistes minoritàries i qui escriu en elles, normalment sense cobrar, sap que serà llegit per pocs lectors. Això ha dut a que davant Internet i la publicació de suplements culturals als diaris la seva situació es torni cada cop més precària fins a la desaparició de les dos primeres.

Agence Europe

Avui hem assistit a una conferència des de l'assignatura de Periodisme cultural. Se'ns demana que en fem una ressenya. Adverteixo a qui s'aventuri que això que segueix segurament deu ser molt semblant a l'article que pugui dedicar Wikipèdia a l'Agence Europe. Però bé:


Un projecte familiar que fa 50 anys que funciona. Ara són les germanes Lidia i Marina Gazzo qui continuen dirigint l’empresa com va fer el seu pare ― Emanuele Gazzo ― un cop fundada per Ludovicco Ricardi, l’avi del qui ara és el director executiu, Lorezzo Ricardi.

L’empresa va néixer a Luxemburg el 1953 amb l’objectiu de fer una agència compromesa amb tots els països que conformaven la Unió Europea. Des d’aleshores publiquen un butlletí en format imprès, i actualment també digital (editat en francès, italià i anglès). A l’Agència Europa s’intenta donar cobertura dels actes que succeeixen a la UE tenint en compte a tots els països i les seves diferents visions. Cosa que ara, amb la incorporació de nous integrants, es torna més difícil. Cal tenir en compte que la informació que es produeix a la UE és tremendament tècnica i complicada de tractar, i un periodista que entra a l’agència necessita un temps per familiaritzar-se. A més a més, és difícil cobrir la multitud d’actes que s’hi fan, especialment els de la Sessió Plenària. En aquest sentit, l’Agencia Europa té l’avantatge de ser de les veteranes, pel què té alguns privilegis. El finançament a través dels abonaments els permet una ampla independència, tot i que últimament el nombre d’organismes informadors de nivell europeu s’ha multiplicat i això provoca una competència més ferotge.

Una particularitat de l’Agència Europa és que el seu públic està molt interessat en notícies de la UE, n’està informat i per tant és necessari produir informació de gran precisió. Molts abonats llegeixen el seu butlletí, en el que també s’intenta sempre la separació entre opinió i informació. Un altre aspecte molt valorat pels lectors són les editorials, que apareixen uns 4 cops per setmana. El component de memòria històrica adquirit resulta fonamental per al tipus d’informació, i es conserva des de l’experiència dels seu avi i pare. Per últim, diuen les germanes Gazzo que el seu objectiu últim és el de crear una opinió pública europea. I és que el periodisme a Brussel·les té la característica d’una gran multiciplicitat de fonts (oficials, lobbbys, etc.) i, a banda, cada país de la Unió Europea té el dret de fer conèixer les seves informacions i opinions, amb visions tan particulars que els múltiples diaris nacionals en tractar la UE sembla que no parlin de la mateixa.

Com arribar a ser periodista de l’Agència Europa? Les Gazzo busquen persones joves, normalment sense experiència (a Europa no existeix el periodisme com a carrera), amb bons coneixements d’economia, dret, etc. i molta curiositat i voluntat.

Bé, ningú pot dubtar de la meva assitència a la conferència. Ara intentarem fer que el què se'ns va explicar tingui alguna mena de relació amb periodisme cultural, per molt que sembli un aparador d'una empresa que es fa autobombo a costa d'uns pobres estudiants de periodisme. A veure... uf... Ah, si! Si alguna cosa útil m’ha quedat ben clara després de la xerrada, és que cal aprendre molts idiomes. Idiomes = cultura, no?

Apa.

Nota d'actualitat: Avui, Lidia i Marina Gazzo, de 64 anys, han rebut a Barcelona el Premi a la Trajectoria Europeista concedit per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya.